Qui m’havia de dir que trobaria a faltar un munt de pedres enlairades. Pedres que ens obliguen a imaginar el que hi ha al darrere, que ens barren el pas, que ens porten abans el vespre... Pedres que ens acullen, ens protegeixen i ens omplen els ulls de colors rogencs, quan els últims raigs de sol fan snowboard fora pistes (els raigs de sol del Cadí són guais i estan in).
Per això, perquè enyoro el Cadí i l’Alt Urgell (i a totes i a tots que, com la muntanya, ens acullen i protegeixen quan arribem) us faig un enllaç a les músiques típiques d’aquest raconet de món. Per estar més aprop.
Per això, perquè enyoro el Cadí i l’Alt Urgell (i a totes i a tots que, com la muntanya, ens acullen i protegeixen quan arribem) us faig un enllaç a les músiques típiques d’aquest raconet de món. Per estar més aprop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada