Volia fer una entrada que parlés de com i quant m'afarta el Nadal. Però he vist una pel.li al Disney Chanel i he canviat d'idea. No és que de cop m'agradi el Nadal, seria difícil perquè no m'ha agradat mai, sempre he trobat més bonica la Pasqua de Resurrecció, però ja no estic tant avorrida de llums i cançonetes. És el que té Disney, sempre em puja l'ànim.
Avui he vist pel carrer a dos dels meus companys de feina, ella i ell no m'han vist, però m'ha agradat trobar-me'ls. Al veure'ls he pensat en l'escola i he sospesat la decisió que vaig prendre, o que vaig estar induïda a prendre, de deixar la música per una tutoria. Estic contenta d'haver-ho fet, em trobo més còmoda a l'aula com a tutora. Sento que tinc un espai meu... Però he perdut part del contacte amb la gent. No pots veure a tothom i sovint passes una setmana sencera sense poder parlar amb altres companyes i companys. Tampoc ajuda el no dinar a l'escola, però....
És difícil la feina del mestre, no m'agrada avaluar i es complicat dir a una família que el seu projecte és dèbil, amb mancances i que, potser, no arribarà a les expectatives que s'havien dipositat en ella o ell. A més, les nenes i els nens poden arribar a estar molt pressionades i les seves personetes, encara per fer, se'n ressenten. Exigim coneixements, capacitat per opinar, raonaments ben fets, textos amb bona lletra i estructura correcta, un bon càlcul, ah!!! l'anglès i si pot ser, també, una bona afinació i habilitat física. I les nostres nenes i nens volen AFECTE, GUIATGE I JOC... Hauria alguna manera de simultanear tot el que s'ha de fer amb el que és necessari fer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada